Quan el 1810-1812, a l’inici d’un període liberal, es va pensar a configurar un règim parlamentari democràtic a l’Estat espanyol, es va demanar al català Antoni de Capmany i de Montpalau un informe de com funcionaven, en els segles d’independència de Catalunya, les Corts del principat i les del Regne de València.
Aquest llibre és el resultat d’aquest informe i inclou un estudi de l'obra realitzat per dos historiadors de gran prestigi, Eva Serra i Josep Fontana, en llengua catalana.
Antoni de Capmany va deixar en aquest llibre, com ha escrit Pierre Vilar, un «text fonamental de la història del parlamentarisme». L’obra constitueix una aportació de primer ordre al naixement del constitucionalisme contemporani sorgit de les Corts de Cadis de 1810-1812. A l’hora de cercar un model per a la nova organització de l’estat modern, Capmany addueix l’exemple de la Catalunya medieval i de la Corona d’Aragó. L’anàlisi del funcionament de les corts de Catalunya, València i Aragó permet a Capmany suggerir un nou model per a la nova nació espanyola.
El llibre té un gran valor simbòlic perquè posa en relleu la pervivència de les institucions catalanes de la Catalunya sobirana, a principis del segle xix, quan una part del país lluitava per modernitzar l’Espanya de l’Antic Règim.
L’objectiu de Capmany es «mostrar al mundo (...) hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella corona [d’Aragó] en siglos que hoy se les quiere llamar góticos».
En aquesta obra Capmany defensa la necessitat de regenerar Espanya i d’instaurar-hi un règim de llibertat i de justícia.
Els estudis introductoris d’Eva Serra i Josep Fontana constitueixen una síntesi molt clara de la història del parlamentarisme dels segles de Catalunya independent i de l’aportació d’un català a la formació del sistema constitucional espanyol contemporani.
Títol | Práctica y estilo de celebrar cortes en el reino de Aragón, principado de Cataluña y reino de Valencia y una noticia de las de Castilla y Navarra |
---|---|
Subtítol | Estudi de l’obra realitzat per Eva Serra i Josep Fontana |
Autor | Antoni de Capmany |
Col·lecció | Apographa Historica Cathaloniae |
Número | 13 |
Format | 22,5 (alt) x 16,5 (ample) |
---|---|
Tiratge | Edició limitada a 750 exemplars numerats. |
ISBN | 978-84-85031-75-7 |
Dip.Legal | B-05.501-2007 |
Capmany de Montpalau i Suris, Antoni de (Barcelona 1742 - Cadis 1813) Historiador, filòleg i polític. El seu cognom matern era Suris, però utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l'exèrcit; ascendí a sots-tinent i participà en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es casà amb una dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on havia d'instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En ésser processat Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775). Allí es mogué dins l'element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de l'Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics i col·laborador del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingué constant relació amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l'estudi de l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica, es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingué una intervenció molt destacada: proposà la supressió de la inquisició, com a catòlic il·lustrat però amb una visió tradicionalista; defensà les institucions de l'antic règim i s'oposà a la desaparició de les senyories. Fou redactor de la ''Gaceta del Gobierno'' i demanà la plena dedicació dels diputats a llur tasca. Morí víctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà, el 1871, la Galeria de Catalans Il·lustres. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostrà partidari d'una història crítica i documentada i es preocupà per les normes i la correcció de l'estil. La seva contradicció interna és visible en molts aspectes; escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana ''un idioma provincial muer-to hoy para la república de las letras'', però enyorà la seva esplendor com a llengua oficial ie la cort. De família austriacista, exaltà les glòries dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combaté amb virulència l'afrancesament i l'uniformisme napoleònic. Escriví una Apologia de las fiestas públicas de toros (1815). Fou un precursor del desvetllament català del segle XIX, tant pel seu interès per la història, com pels seus elogis de les institucions catalanes medievals, com pel seu regionalisme imprecís i per la seva revalorització de l'art gòtic i del treball. La seva obra tracta, en part, de temes filològics i gramaticals: Discursos analíticos sobre la forma-ción y perfección de las lenguas (Madrid 1776), Filosofia de la elocuencia (1777), Teatro histórico-critico de la elocuencia castellana (1786-1794); temes polítics: Discurso económico-político en defensa del trabajo mecànico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra de los artesanos, publicat, el 1778, amb el pseudònim Miguel R.Palacios; Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807), Centinela contra franceses (1808), Sueño del marqués de Palacio y desvelos de la provincia de Cataluna (1812); estudis històrics: Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles del Àfrica y de Asia desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón (1787), Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), que conté la traducció castellana del Llibre del Consolat de Mar, i Practica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, Principado de Cataluna y reino de Valencia, publicada pòstumament, el 1821. Però la seva obra fonamental fou l'edició de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), publicades per la Junta de Comerç de Barcelona.
Josep M. Ainaud i de Lasarte